Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 21 de març del 1858 – 1 de setembre del 1931), va ser un arquitecte català.
Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier, va néixer al número 2 del carrer Cervantes de Barcelona, fill de Lluís Sagnier i Nadal, president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i de Clementina Villavecchia i Busquets. De família acomodada, va tenir una sòlida formació artística (música i pintura). Va estudiar batxillerat al prestigiós internat Col·legi Valldemia, a Mataró, i la carrera d’arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on va obtenir el títol el 22 de març del 1882.
La majoria de les seves obres es troben a la ciutat de Barcelona, i també a Badalona, Castelldefels, Igualada, Monistrol de Montserrat, Montcada i Reixach, Perth (Austràlia), Sabadell, Sant Pere de Ribes, Donosti, Sevilla, Sitges, València i Vic. Autor prolífic, ha estat possiblement l’arquitecte amb major nombre de construccions a la ciutat comtal (prop de 300 edificis documentats). Sagnier va ser un arquitecte ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines, de les quals va rebre nombrosos encàrrecs.
Va treballar amb altres arquitectes i va comptar amb la col·laboració de molts artistes i artesans, com Josep Maria Sert, Alexandre de Riquer, Josep Llimona, Eusebi Arnau, el forjador Carles Torrebadell, el cristaller Antoni Rigalt, el mosaïcista Lluís Bru, l’ebenista Joan Busquets, etc.
D’estil eclèctic, amb una certa tendència classicista, va estar proper al modernisme de moda a l’època a la capital catalana, però interpretant-lo d’una manera sòbria i funcional. La principal font d’inspiració és l’arquitectura medieval, sobretot romànica i gòtica; en canvi, no és procliu a estils exòtics de moda en aquell moment, com ara el neomudèjar o els estils àrabs i orientals. Es poden distingir a la seva trajectòria tres etapes: abans de 1900 treballa amb un estil eclèctic, monumental i grandiloqüent; del 1900 al 1910 s’acosta més al modernisme, cosa que es percep, en aquestes dates, un sentit decoratiu més gran de la seva obra, amb especial influència de l’art rococó; i des del 1910 roman en un estil classicista d’influència francesa, allunyat de les modes imperants.
L’obra de Sagnier es caracteritza per tres aspectes: una gran capacitat de treball, en què destaca el seu continu reciclatge tant en estils com en innovacions tecnològiques; una certa indefinició estilística, que no obstant deixa la porta oberta als corrents del moment; i una variada amplitud tipològica, desenvolupada principalment al sector de l’habitatge, l’encàrrec oficial i el religiós. Sagnier representa una certa paradoxa al panorama arquitectònic barceloní de finals del segle XIX i principis del XX: si bé en vida va gaudir d’un notable èxit professional, amb gran quantitat d’encàrrecs per part de la burgesia i de l’Església, cosa que cal atribuir a un gran coneixement de l’ofici, la capacitat de treball, el rigor pressupostari i l’adaptació al gust decoratiu de la societat del seu temps.
– Obres més rellevants:
. 1887-1898: Palau de Justícia de Barcelona, Passeig Lluís Companys – Barcelona (juntament amb Josep Domènech i Estapà)
. 1888-1890: Casa Antoni Roger Vidal, carrers Ausiàs Marc, 33-35 / Girona, 20 – Barcelona
. 1888-1891: Casa Rodolf Juncadella, rambla Catalunya, 33 – Barcelona
. 1890-1891: Cases Pons, Passeig de Gràcia, 2 i 4 – Barcelona
. 1896: Fàbrica Torra, carrer Bisbe Morgades, 15 – Barcelona
. 1896-1902: Nova Duana de Barcelona
. 1892-1897: Col·legi de Jesús-Maria, Passeig de Sant Gervasi, 15 – Barcelona
. 1899-1901 Casa Garriga i Nogués, carrer Diputació, 250 – Barcelona
. 1901: Casa Emili Juncadella, rambla de Catalunya, 26 – Barcelona (premi anual d’arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona) (destruïda)
. 1902-1904: Casa de Manuel Arnús El Pinar, Plaça del Dr. Andreu – Barcelona
. 1902: Temple Expiatori del Sagrat Cor (Tibidabo) – Barcelona (ho va acabar el seu fill Josep Maria el 1961)
. 1904-1916: Via Crucis de Montserrat, muntanya de Montserrat – Monistrol de Montserrat
. 1907-1915: Església i convent de Pompeia, Av. Diagonal, 450 – Barcelona
. 1911-1913: Reial Club Marítim de Barcelona, Port de Barcelona – Barcelona (destruït)
. 1914-1917: Antiga seu central de la Caixa de Pensions, Via Laietana, 56-58 – Barcelona
. 1916-1936: Conjunt d’edificis de la Junta Provincial de Protecció a la Infància i Repressió de la Mendicitat – Barcelona ((premi anual d’arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona) (parcialment destruït)
. 1918: Torre J.Pujol, Passeig de la Bonanova, 64 – Barcelona
. 1918-1927: Banca Arnús, Plaça de Catalunya, 22 – Barcelona
. 1920: Casal de la Previsió i l’Estalvi – Jonqueres, 2 – Barcelona (premi anual d’arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona)
. 1920-1930: Patronat Ribas, passeig de la Vall d’Hebron, 93-103 – Barcelona
Durant la seva llarga trajectòria va rebre diferents nomenaments, encàrrecs i honors, com ara: Cofundador del Cercle Artístic de Sant Lluc (1893); diputat provincial, en representació del Comitè de Defensa Nacional (1903); arquitecte de la Comunitat Benedictina de Montserrat (1903-1915); ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1915); membre fundador de la societat cívida La Ciutat Jardí (1913): el Papa Pius XII li concedeix el títol pontifici de marquès de Sagnier (1923); és designat diputat provincial d’Obres Públiques (1924); vocal de la Junta de Museus de Barcelona (1924); arquitecte de la catedral de Barcelona (juntament amb Bonaventura Bassegona) (1927).
Mor a Barcelona l’1 de setembre del 1931. Després de la seva mort va caure en un injust oblit, avui dia és poc conegut fins i tot a la ciutat que va veure la major part de les seves realitzacions.
– Fonts:
. Viquipèdia: http://es.wikipedia.org
. Web: Sagnier: http://www.enricsagnier.com/
