Salvador Valeri i Pupurull (Barcelona, 30 de maig del 1873 – 23 d’abril del 1954), va ser un arquitecte modernista català.
Fill de Joan Valeri i Anglà, mestre d´obres natural d´Oristà (Barcelona) i concessionari de les obres de millora i dragatge del port de Barcelona.
Va estudiar a l’Escola Politècnica de Madrid i a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona on va obtenir el títol d’arquitecte el 1899. Els motius que evoquen en varietat les ondulacions vegetals i orgàniques caracteritzen de manera espectacular la seva obra, situant-lo a l’escena com a representant típic de l’Art Nouveau. Alguns dels seus edificis són profusos en decoració en ceràmiques de colors de formes capritxoses i imaginatives, destacant-ho en contrast amb els estils sobris que el van precedir.
Va iniciar la seva obra arquitectònica amb la Casa Ramon Casas de Barcelona (1899) i la Casa Vila (1902), a la Gran Via. Posteriorment va projectar i construir la Torre de Sant Jordi (1908), al carrer de Sant Eudald, i la casa Comalat (1909-11), a l’avinguda Diagonal, 442 i Còrsega, 316.
A Barcelona Valeri va deixar una abundant obra: la Torre Cortés (1913), a la plaça de Pedralbes s/n, la Casa Espona i la Casa Llaudet (1915), una casa a la Baixada de Briz, 20-22 (1926), la Casa Manefa (1930, al carrer Sant Pere més Alt, 21; i dues cases al carrer Camèlies, 5 i 7, actualment desaparegudes.
Del seu treball durant molts anys com a arquitecte municipal al Papiol en destaca la casa Bou o Casa de Pedra (1914).
D’aquesta etapa hi ha diversos cellers de vinaters a Sant Esteve Sesrovires, la casa d’estiueig de Fèlix Triana (Can Triana), la casa Gensana i la fàbrica Prats, a Sant Vicenç dels Horts, el Casino de Sant Andreu de la Barca (1926) , la casa Sindreu a l’Ametlla del Vallès, i la Fàbrica Cíclop (1944), a Igualada.
Valeri forma clarament part de la segona generació d’arquitectes modernistes La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l’any 1888, any de l’Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins a l’any 1926, data de la mort de Gaudí.
L´obra arquitectònica de Valeri la podem enquadrar en tres etapes. La primera, del 1900 fins al 1917, és una etapa de gran activitat creativa. Valeri ha estat conceptuat com a un dels seguidors de l’obra de Gaudí amb Josep M. Jujol, Joan Rubió i Bellver i Manuel Sayrach i Carreras. La seva obra es caracteritzava per l’ús dels frontons ondulats, els ornaments de derivació floral i el modelatge de materials en formes de composició lliure i de gran exuberància.
Una segona etapa de la seva obra cal situar-la entre el 1918 i el 1934, on trobem Valeri actuant com a arquitecte, constructor o contractista d’obres i promotor immobiliari (un cas poc freqüent). En aquesta etapa, deixa clarament l’ornamentació pròpia del modernisme.
Un tercer període del seu treball abraça des del 1934 al 1954. Durant la guerra civil va perdre tot el seu arxiu personal en un dels bombardejos de Barcelona. En aquesta etapa va estudiar un forjat ceràmic, que va patentar (un sòl ceràmic que va projectar el 1938 i va patentar el 1943), cosa que demostra el seu interès pel disseny industrial aplicat a l’arquitectura.
Salvador Valeri va ser un home senzill, afable, apassionat, de notable humanitat, amant de la família, dels animals i de la bona taula, un veritable patriarca. Va ser un home d’una extraordinària rectitud de consciència i una simpatia comunicativa desbordant; religiós i alegre, incapaç de tolerar la injustícia i els totalitarismes.
– Fonts:
. Urbipedia – Archivo de arquitectura: https://www.urbipedia.org/hoja/Salvador_Valeri_Pupurull
. Real Academia de la Historia: https://dbe.rah.es/biografias/50079/salvador-valeri-pupurull
. Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Valeri_i_Pupurull
. Raco.cat – Artículo: file:///F:/Descargas%20Joan/110037-Text%20de%20l’article-163190-1-10-20081103.pdf
. El poder de la palabra: https://www.epdlp.com/arquitecto.php?id=165
