El que
  • Bancs
  • Cases unifamiliars
  • Cementiris
  • Centres d'ensenyament
  • Centres sanitaris i assistencials
  • Edificis culturals i de lleure
  • Edificis industrials
  • Edificis públics, administratius o institucionals
  • Edificis religiosos
  • Edificis residencials plurifamiliars
  • Elements de façana
  • Establiments comercials
  • Estacions de tren
  • Fanals
  • Fonts
  • Mercats
  • Mobiliari urbà
  • Monuments Públics
  • Parcs Urbans
  • Portals i Murs
  • Quioscs
  • Torres
On
Pericas Morros, JosepMaria

Josep Maria Pericas i Morros (Vic, 27 d’agost del 1881 – Barcelona, 1 d’abril del 1966), va ser un arquitecte català entre el modernisme i el noucentisme.

A les seves obres es pot apreciar una influència de Gaudí, del qual en el fons sempre va ser fidel, encara que el seu món formal va estar en contraposició; una medieval, especialment romànica, així com una altra procedent de l’escola vienesa. S’hi poden afegir les conseqüències del catalanisme polític que vivia, cosa que es tradueix en una arquitectura popular catalana. També va mantenir al llarg de la vida les facetes d’arqueòleg i historiador.

Era fill de Carmen Morros i Gomis i José Pericas i Comella, cofundador de la societat mercantil “Pericas, Boixeda, Reixach i Companyia” que tenia la fàbrica de cotó de la Colònia la Coromina de Torelló i un salt d’aigua per fer electricitat a Sant Quirze de Besora. La família va residir a Manlleu fins a 1870 que van passar a viure a Vic, on va néixer Josep Maria. Eren quatre germans: Montserrat (1864), Joaquim (1869), un conegut astrònom, Lluís (1873) i Josep Maria.

En quedar orfe de pare als quatre anys, la seva mare decideix traslladar-se a Barcelona, si bé van acabar establint la seva residència a la finca de la Coromina de Torelló el 1889. Del 1898 al 1906 estudia a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona on va ser alumne de Francesc de Paula del Vil·lar i Carmona, Lluís Domènech i Muntaner i August Font i Carreras. Dels companys d’estudis, va establir amistat amb Pere Pere Domènech i Roura, Josep Maria Jujol i Gibert, i sobretot amb Rafael Masó i Valentí, amb qui va col·laborar i va mantenir una intensa relació durant tota la seva vida professional.

Quan Pericas acaba la carrera, el modernisme ja havia tocat sostre i era el moment que s’estaven construint les grans obres de Barcelona. Aquests alumnes, per tant, es comencen a plantejar sortides diferents al moviment que ja els havia marcat. Aquestes són bàsicament tres: la continuïtat de Balcells i Raspall, el retorn a les formes clàssiques emprès per Goday, i el seguiment de l’exemple centreeuropeu seguit per Masó i Pericas.

A més del modernisme, Pericas també va rebre una influència especial de l’art romànic que havia posat de moda Puig i Cadafalch amb la seva obra L’arquitectura romànica a Catalunya.

La seva època de màxima plenitud creadora la trobem entre el 1912 i el 1936. Durant aquest període va ser nomenat el 1913, arquitecte diocesà del bisbat de Vic i el 1922 del de Barcelona. També coincideix amb aquesta època el nomenament d’arquitecte municipal de Vic (1930-39). Durant aquest període, Pericas rep les influències de l’arquitectura anglesa de Vosey i Mackintosh i de la secessió vienesa que coneix personalment dels seus viatges. Però encara integrat als corrents europeus més avançats a l’espai de temps que es limita a la consolidació del racionalisme, amb les actuacions del GATCPAC a Catalunya, Pericas adquireix un llenguatge propi amb una clara estètica noucentista.

El 1936 estava acabant la publicació d’un estudi dels castells i fortaleses de la comarca d’Osona amb Ramon de Vilanova i Rosselló, però la mort tràgica d’aquest i el saqueig de la casa de Pericas durant la Guerra Civil van fer perdre la major part del material que havien recollit. La faceta d’arqueòleg va quedar paralitzada.

Un cop acabada la Guerra Civil, la seva activitat no va cessar i així ho indica la llarga llista de les seves obres. Però la seva feina es va veure afectada per la manca de diners de la postguerra, i el poc que hi havia s’utilitzaven per a les reconstruccions de molts edificis que s’havien danyat a la guerra. Per aquests motius, i més endavant per l’edat, els models que va utilitzar en aquest període comencen a indicar un estancament, encara que mai no es troben mancats de personalitat.

A partir del 1947 va iniciar la construcció dels edificis de La Caixa de Pensions a Sort, Vielha i Lés, que demostren un retorn a l’arquitectura popular catalana.

Va morir a Barcelona el dia 1 d’abril del 1966, a l’edat de 84 anys, després d’un atac cerebral que el va deixar molts dies mig paralitzat.

– Font:

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Pericas_i_Morros’