Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 – La Garriga, 15 de setembre de 1937), va ser un arquitecte modernista i noucentista català.
Arquitecte d’un modernisme tardà, no va arribar a tenir la fama dels seus predecessors i mestres Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch que havien gaudit de l’interès de les grans fortunes i els mecenes entre els clients. Raspall, però, va saber adaptar-se a un temps canviant i la seva obra va del modernisme al noucentisme per acabar en un déco incipient, construint el que tocava en cada moment i evolucionant d’estil i de tipus d’edificació. La majoria de les seves obres es concentren entre Barcelona i el Vallès Oriental. Les obres a La Garriga i Cardedeu, avui considerades Bé Cultural d’Interès Nacional, van estar a punt de caure sota les excavadores als anys 70. De fet, gairebé un 60% dels més de 760 projectes signats han desaparegut. Raspall, a més, va actuar com a urbanista, ja que va ser arquitecte municipal de l’Ametlla del Vallès, la Garriga, les Caldes de Montbui i Granollers en un període de creixement que va forçar aquests municipis a desenvolupar un planejament urbanístic, vigent fins als anys 80.
Personalment, va ser una persona oberta a la col·laboració i compromesa amb les activitats socioculturals del seu entorn vallesà, escrivint a la premsa local, participant en tertúlies intel·lectuals o organitzant festes i congressos en un ambient de polítics, músics i escriptors que venien a La Garriga atrets per la nova moda de la burgesia de principis de segle XX.
La reforma integral de la casa de la seva mare va ser la seva primera obra, el 1903, fins i tot abans d’acabar la carrera. És la seva única obra neogòtica i manté semblances amb Els Quatre Gats de Josep Puig i Cadafalch.
El fenomen social de l’estiueig que va caracteritzar el Vallès Oriental a principis del segle XX coincideix de ple amb l’activitat de Raspall, que orientarà una part de la seva obra a cases de jardí per a estiuejants, principalment de Barcelona, ubicades en aquesta comarca. Tot i així, la seva condició d’arquitecte municipal li va permetre construir obres civils com els safareigs municipals i la font a la Garriga o l’ajuntament de l’Ametlla del Vallès. La forta activitat constructiva de les classes acomodades que adopten el modernisme, també és seguida per clients locals de la Garriga i Cardedeu que construeixen mansions per a ús personal o per ser llogats als nouvinguts. Amb tot, també trobem a la seva obra habitatges més senzills, especialment a l’última època, on la seva influència només s’aprecia als elements decoratius de la façana.
El seu interès pel teatre també va arribar a les seves construccions en ser un home preocupat pels aspectes culturals. A Barcelona va construir El Molino, el teatre Balear, el teatre Còmic, el Gran Via i l’Espanya.
Raspall, enquadrat en la segona generació d’arquitectes modernistes, és un dels que més va treballar al llarg de gairebé trenta anys de professió, amb més de 760 intervencions documentades. Tot i que se’l coneix com un arquitecte modernista, el conjunt de la seva obra va evolucionar des de l’estètica modernista (1903-1914) a la noucentista (1914-1926) i, finalment la déco (a partir de 1926).
Període Modernista (1903-1914)
Incorpora les impostes de ceràmica amb doble filet, les llindes corbades, el trencadís, el mosaic i els esgrafiats. Un altre element característic d´aquesta etapa és l´ornamentació amb aplacats d´obra, representant cintes i florons.
La forja té un paper fonamental en baranes reixes i portes amb la forma de la fuetada, característica dels edificis modernistes.
Amb un modernisme sense estridències destaquen els hastials i les xemeneies com a peces més decorades. Als esgrafiats, habitualment sobris amb excepcions com la Casa Viader, Raspall dóna un paper important en el color. Cada casa té una tonalitat específica. Aquest aspecte ressalta de forma singular a la poma Raspall de la Garriga on trobem quatre de les millors obres cadascuna amb un color propi que, més enllà de l’esgrafiat, apareix a la ceràmica, les tanques del jardí i les finestres, imprimint una personalitat singular .
Quan no utilitza esgrafiats, opta per la pedra nua, amb semblança als murs dels masos de la zona. A l’Ametlla del Vallès trobem algunes de les obres més genuïnes d’aquest període (el cafè del Dr. Bassa, Cal Barber), si bé les cases-jardí modernistes més espectaculars són les de La Garriga (poma Raspall, cases de Juan Colón , ..) i Cardedeu (Alqueria Cloelia, Casa Viader ,..).
Destaquen també el disseny de les finestres pseudogeminades unides per la part corba, trencant els cànons arquitectònics més bàsics
– Font:
. Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_Joaquim_Raspall_i_Mayol
